A tu
Daniel i també a tu Mireia,
per
totes les històries que no us he contat.
I com
no, també a tu Sàbari,
perquè
m’estimes.
“… la fi de
les coses esdevenidores és remesa a la fortuna,
e per ço, com és incerta déu
ésser poc temuda… “
JOANOT
MARTORELL.
TIRANT
LO BLANCH-CXXXVIII
ALBASKAR
Era el Temps de la Gran Pluja i el
sol començava el seu camí cap a ponent estilitzant les ombres de pedres i
arbres. Recolzat sobre el llom d’un penyal, en mig d’aquella vall de perfils
suaus, Albaskar verdejava envoltat de prats humits amb les darreres pluges.
Un rierol corria serpejant de
pedra en pedra pel fons de la vall. Les aigües, sempre fresques per venir de la
serra, abastien el poblat i encara donaven per regar una minúscula horteta
cultivada aprofitant la protecció del turó. A l’altra ribera el terreny s’anava
alçant, cada colp amb major violència, per formar la serralada que pujava fins al Tossal de les Àguiles. Coberta
d’espessos boscos, proporcionava els necessaris complements de llenya, caça i
altres productes boscans, als pobladors.
Albaskar no es podria dir que fóra un poble
dret i fet. Eren no més d’una dotzena d’habitatges al voltant de la gran torre
que vigilava la frontera entre ilercavons i edetans. La fortificació, creada en
altres temps quan aquella era una frontera inestable, havia perdut el seu valor
estratègic. Les relacions entre els pobles veïns feia temps que havien
abandonat els camins de la guerra i aquella ruta, en quedar oberta als
intercanvis comercials, havia potenciat el poblament de la zona.
Caminant serra amunt Aiduà, fill
de Grílar el ferrer, va avivar el pas conscient que el sol caminava cada dia
més de pressa cap al seu llit de muntanyes. Aquell dia, tal con solia des que
havia deixat de garrinar pels bancals, son pare l’havia enviat per una càrrega
de pedres de ferro. Aquell treball havia representat pel jove el senyal del seu
pas a la categoria d’home entre els homes però ara, passada la primera novetat,
no li feia cap gràcia allunyar-se dels fornals i les encluses. Amb la
impaciència inconscient que causen els pocs anys, havia aplegat al convenciment
que el seu lloc estava a la forja aprenent a conèixer els secrets que feien
possible la transformació de les pedres en metall.
Son pare li havia dit que calia començar les
coses pel principi, que mal ferrer seria aquell que no fóra capaç de triar
entre totes les pedres les més adequades, aquelles que guardaven dins la seua
ànima el metall, les autèntiques pedres de ferro. Ell mateix li havia ensenyat
a triar-les: primer pel color, groguenques les unes i les altres d’un roig
foscant; després, amb els ulls tancats, li havia ensenyat a apreciar la textura
al tacte, la terrositat exacta de les més bones i la taca que deixaven a les
mans. Finalment, li va ensenyar a diferenciar-les per l'olor. Allò, va ser
l’única cosa que el va engrescar. Mai no hauria pensat que les pedres feren
olor de ferro però en feien; votua Boco
si en feien!… Era la prova irrefutable de que la pedra era bona i ell s'ho
passava d'allò més bé ensumant-les amb profunditat i deixant-se penetrar per
aquell lleu perfum metàl·lic.
Amb totes aquestes cabòries
voltant-li pel cap, el fill del ferrer havia superat la serra i es trobava al
peu de la pedrera d'on havia de carregar les pedres de ferro. Capficat com
anava havia fet el camí de pressa. Ho va comprovar en mirar el sol que encara
no estava a mitjan camí de l'ocàs. Un sobtat atac de responsabilitat va
impel·lir-lo a concentrar-se en allò que li calia fer.
Cercant allà i ací va triar les
millors pedres que tenia a l’abast i, picant amb colps destres les millors
betes, va completar una càrrega ben complida. Amb promptitud va omplir la
sàrria i la va posar sobre una gran pedra que ja tenia disposada per carregar-la.
Després es passà la faixa que li feia d'ansa pel front i, estirant-se, va fer
descansar la càrrega sobre el llom. La va equilibrar amb dos sacsejades fins a
trobar-la còmodament assentada a l'esquena i la va assegurar amb dos voltes de
corda. Amb la càrrega al llom va començar el camí de retorn cap a casa amb la
tranquil·litat de veure encara el sol alt a l'horitzó.
Ja des de l'interior del bosc
s'escoltava forta remor i una cridadissa que Aiduà no va saber com catalogar.
Era un avalot de gent però no sabia si els seus crits eren de festa o d'esglai.
El que estava ben clar és que allò era cosa fora de tot costum. No eren
aquelles hores apropiades per aventurar-se fora poblat, arriscant-se a quedar a
l'albir de tots els esperits de les ombres, quan podien restar sota la
protecció dels déus locals, de l'alta torre i de les muralles. Tot se li feia
poc habitual, de manera que va avivar el pas mentre escoltava cada vegada amb
major força remors i bregues.
Va aplegar amb l'alè trencat als
límits del bosc, més convençut com més s'apropava, que tot aquell soroll venia
del poblat a l'altre costat del riu. Protegit per l'ombra profunda del bosc va
guaitar en aquella direcció. Efectivament era d'allí d'on venien les bregues!
En principi no va veure res d'estrany; la distància i el fet d'estar
cara al sol el privaven d’esbrinar amb claredat els detalls. Canviant
d'ubicació va mirar millor i encertà a distingir tènues columnes de fum que pujaven
cap al cel creixent ràpidament fins a prendre volums poc tranquil·litzadors.
Semblava que el tot poblat s'haguera calat foc.
Després d’ amagar la sàrria, va
baixar, corrent tant com podia, cap al rierol. Va travessar-lo en dos bots
estranyant-se de no veure ningú prenent aigua. Mig ofegat per la baixada i les
volves de fum negre, que el vent de la serra recargolava cap al riu, iniciava
la pujada cap al poblat quan va distingir una dona jove que sortia per la porta
de la muralla. Va reconèixer Ardícade, la filla gran de Dorsi l’oveller,
corrent espaordida i pegant crits esgarrifosos. La perseguia un genet al galop
armat d'una destral que feia girar amb força per sobre del seu cap. Aplegat a
l'altura d’Ardícade, el genet va abaixar els braços i la destral va segar-li
netament el cap amb la facilitat que el coltell tallava l’aigua.
Sense aturar-se, cavall i cavaller van seguir
camí avall. Alguna cosa dins d'ell l'impulsava Aiduà a fugir però tenia les
cames clavades a terra i el cos no li responia. Va tardar uns instants a
reaccionar i, quan ho va fer, va tirar-se de cap dins d'uns sarguers que
creixien ufanosos vora l’aigua. Allí, cot, sense moure un múscul, va tractar de
fondre's amb la soca de l'arbust.
Serrant els ulls amb força i sense
gosar d'alçar el cap escoltava com s'apropava el cavall baixant pel camí. S’ho
va veure clar, el genet venia a per ell i no tenia fugida! Rabucà, l’esperit de
la mort, l’havia convocat a traspassar la foguera! Li va semblar inútil córrer
davant d'un cavall al galop; arrupint-se tant com podia i cobrint-se el cap amb
les mans va esperar el colp de destral que el faria passar a l’altre costat de
la foguera.
El cavall havia aplegat al rierol,
l’havia sentit potejar l'aigua parat al costat del sarguer. Sols escoltava
l'alè rítmic i poderós de l’animal i la respiració del genet, inquieta i
agitada quan un nou so el va sorprendre!... No, no s'enganyava; oïa clarament
fortes xarrupades d'aigua! … Efectivament, el cavall estava bevent... El
terrible genet no venia per ell!... Semblava que no l'havia vist, que sols
havia baixat al rierol per abeurar l’animal!.
Aquests pensaments li fuetejaren
el cervell obsessivament, amb una força i una rapidesa mai sentida… Va notar
que el cavall girava per tornar a xafar les pedres del camí i, amb un crit sec,
el genet va enfilar-lo trotant cap al poble. Sols en aquell moment, quan ja
sentia ben lluny cavall i cavaller, va obrir els ulls i va alçar el cap amb
extremada precaució.
Es va veure ell mateix sense cap
nafra ni dany aparent. Va veure la soca del sarguer, l'aigua tèrbola pel
xapoteig i, per confirmar-lo al seu pensament, va ensumar l’olor càlid i
familiar del rastre que el cavall havia deixat, fumejant encara, vora el camí.
Ja no tenia cap dubte; el nas mai no li havia fallat!… Estava viu!
Ajaçat al seu amagatall,
sense moure un múscul, Aiduà va guaitar
cap al poblat. Els seus ulls van seguir l'esgarrifosa figura del genet que
pujava camí amunt al trot. Portava un gran cavall rogenc, de pota molt grossa i
anques enormes i rodones, amb llarga crinera de pèl clar. El mateix genet,
tenia llargs cabells d'un color semblant als del seu cavall. No li recordava la
cara, però duia el cos cobert amb una pell, sobre la qual es subjectaven unes
peces lluents, com de metall. Anava tocat amb un casc, també metàl·lic, decorat
amb grans plomes de colors. S’armava amb gran espasa de més de quatre pams,
cenyida a la cintura i un gran coltell, a més de la destral que tan hàbilment
havia esgrimit. D’aquell posat feréstec i tan estrafolari va deduir el jove que
no era home de cap dels clans que coneixia; sens dubte seria un esperit de la
foscor que, sota les ordres d’Urcak el maligne, havia sortit a campar pel mon.
La nit s'acostava cobrint el món
dels vius amb el negre mantell de la mort. Per sobre la murada s'enlairaven cap
al cel enormes flamarades encimbellades per grans flocalls d'un fum negre i
espès. A Albaskar, les bregues s'anaven apagant i, des del seu amagatall, el
fill del ferrer, escoltava sons estranys, monocords i rítmics, que emmarcaven
amb la remor produïda pel colpejar cadenciós de dotzenes de peus a terra. De sobte
sonaven colps metàl·lics i els càntics pujaven de to fins aplegar a un
paroxisme brutal que posava els pels de punta. Aiduà va pensar que l’infernal
genet no estava sol, la cridòria que feien requeria tot un estol d’aquells
malèfics esperits.
Va ser aleshores, abraonat a la
soca del sarguer com únic punt que l’afermava a la vida, quan va tenir valor
per preguntar-se per sa casa i per la seua gent. Què els hauria passat?… Si
hagués estat al poble, al costat dels seus, potser haguera estat en condició d'ajudar.…
Però, ajudar a què?… Sols haguera estat una víctima més sense cap valor per als
seus botxins tal com, començava a veure-ho amb tota seguretat, ho haurien estat
sos pares, les germanes o els amics!… Segurament tot el poblat hauria mort.
Davant d'aquest pensament el jove
notava que se li anava afluixant el cos. Tot ell tremolava pres d'una infinita
por: por de no trobar ningú a casa; por de passar la nit fora del recinte
protector del poblat; por d’aquells esperits d’Urcak que, sens dubte, l’atacarien
entre les ombres de nit. Aiduà s'anava deixant guanyar per un pànic ferm,
apegalós i punyent, que el penetrava fins al moll dels ossos. Res no n'hi havia
fora del seu espant.
No
va ser conscient de quan va caure la nit, ni de com, insensibles i
alienes als drames que corrien pel món, les estrelles anaven iniciant la
quotidiana volta al cel. No sabria dir si somiava o raonava.; si aquella
situació era producte de la seua imaginació o una fuetada cruel dels déus. Sols
d’aquella immensa amargor que el dominava per dins, era capaç de prendre
consciència. D’això i d’una por fosca immaterial i apegalosa que li impedia
pensar. I tremolant d’espant i de fred va adormir-se al jaç humit de la ribera.
El soroll d'un avalot de cavalls
el va retornar a la crua realitat. Un sol esplendent començava ja a coronar el
Tossal Gran totalment insensible davant dels terribles esdeveniments que els
seus ulls contemplaven. Més semblava que el nou dia seguia entestat a crear-li
nous problemes ja que l'avalot que l'havia posat alerta, baixava directe i al
trot cap al rierol on ell estava. Va reaccionar instintivament rebutjant
aquells pensaments que no feien altra cosa que enterbolir-li el cervell,
angoixar-li el cor i omplir-li els ulls de llàgrimes. Precisament ara li calia
el cervell clar, el cor ferm i ulls ben vius, per sortir-se'n amb bé d'aquella
situació. Estava viu encara, i la seua primera preocupació no podria ser altra
que anar alerta per no deixar d'estar-ho!
Retornat a la realitat va tibar
cada múscul del seu cos; va controlar cada batec del seu cor i va aguditzar
tots els sentits per tal de rebre el màxim de sensacions. Havia vist, front per
front, el rostre cru de Rabucà, l'esperit de la Mort, aleshores, què el podria
espantar més? Res de pitjor no li podia passar. Amb aquesta reflexió es va
sentir, per primera vegada des que tot començà, amo i senyor dels seus actes.
La seguretat de que en aquell joc guanyaria o perdria la vida va obrir un raig
de racionalitat al seu desgavellat cervell.
El fill del ferrer estava segur
que no havien reparat en la seua presència, d’altra forma, ja seria mort.
Aleshores, el que calia era mantenir-se ocult, ja que els cavalls baixarien al
rierol a abeurar o bé, acabada la feina, marxarien per on havien vengut. Amb
decisió, va començar a cobrir-se el cos amb fullaraca i brancam sec. Li va
venir al cap mullar-ho tot amb l'aigua, per si de cas feia algun moviment que
no el delatara el seu soroll, al mateix temps l’aigua mataria la pròpia olor.
Cobert ja i ben xop va arraulir-se contra la soca del sarguer just al temps que
els primers cavalls vorejaven la riba del rierol. Res no podia fer més que
deixar el seu destí en mans de Rabucà, el que governa la mort.
Cavalls i genets, anaven baixant a
beure pels costats dels sarguers. No gosava mirar però, amb els sentits
aguditzats per la por, podia seguir cada moviment dels estranys. Raonaven ells
entre ells, en una llengua que no coneixia però semblaven contents. Quan ja
s'havien refrescat muntaren de nou i travessaren l'aigua sorollosament mamprenent
camí cap a llevant.
En sentir-los lluny, es va veure
amb cor per guaitar entre les branques; marxaven sense presses amb les cavalleries ben carregades
d'embalums. S’emportaven tot el bestiar i els animals de càrrega del poble amb
les alforges ben curulles. Allí anaven cavalleries, bous, ovelles i cabres.
Poms de gallines penjaven de les seues selles, mentre marxaven cap a llevant
ben carregats de botí. A distància tots els genets oferien el mateix aspecte,
tots feien el mateix posat estrany, tots li semblaven igual de terribles. Allò
confirmava la seua sospita primera. Aquella gent no pertanyia a cap clan de la
branca dels ilercavons que havia anat a alguna “razzia” per algun compte
pendent. Eren, certament, genets infernals.
L'estol d'enemics havia travessat
pel coll de l’Ombria i havien
desaparegut darrera del Tossal Gran. Seguien el camí que baixava cap a l’Udiva
pel gorg del Salt del Cavall. Segur d'haver superat ja el perill va incorporar-se
espolsant el fullam i les branques que portava enganxades a la roba. No tenia
consciència del temps passat enllaçat a la soca del sarguer però, ara, atès el
fort dolor que tenia als braços li semblava una eternitat.
Va adquirir la certesa de que, amb
la llum del nou dia, per un inescrutable designi de Rabucà, havia tornat a
nàixer. Impulsat per un afany irrefrenable va arrancar camí amunt a tota la
velocitat. Li rondava pel cap que allò que trobaria a l’altre costat de la
porta de la murada no li seria en absolut agradós.
Els esperits guaitaven amb ulls
infinits des de la negra cúpula del cel: Aiduà els havia convocat. Volia que
tots foren testimonis del seu dolor, que tots acudiren a la crida per rebre les
ànimes dels seus i de tota la gent d’Albaskar. Va mirar satisfet el cel
pletòric d'estrelles, sols enterbolides per les negres columnes de fum per on
pujaven les ànimes dels difunts incinerats a l’ústrina. Era amb aquells
flocalls negres que els homes passaven a l'altre costat de la foguera fins allà
dalt on Rabucà, l'esperit de la mort, els empomava amb els braços oberts per
portar-los al descans etern.
Va sentir-se en pau amb ell mateix
i una sobtada mollor anà apoderant-se de cada membre del seu cos. Estava
terriblement cansat, trist i desfet, però no era moment de reposar. Quant feia
que no dormia?… Quant que no havia menjat res?.... Però no importava; restaria
allí, present fins que la pira de sos pares i la de les seues germanes
desapareguera engolida plenament per les flames.
Mirava amb atenció com les volves
de fum pujaven cap al cel. Les seues formes canviants representaven, obstinades
i punyents, les imatges que se li havien quedat gravades al racó més íntim del
cor. Tornava a veure com havia corregut cap a sa casa i l'havia trobada
desfeta; com havia anat descobrint, un rere l'altre, els cadàvers irreverentment
esquarterats de son pare, de sa mare i de les seues germanes. El seu cervell,
verge encara d’aquella mena de vivències, no trobava resposta adequada per a situacions tan sobtades. Tenia
el cap ocupat per les sensacions que havia viscut i se li feia difícil
coordinar idees amb trellat. Sols els records li tornaven, insistents, una i
altra vegada…
Se li va fer manifest com havia
recollit tot el brancam i ramatge per formar les pires funeràries. Ja s'havia
amagat el sol quan tornava del bosc amb una bona càrrega de ramellets d'alzina
i varetes de xiprer amb els que havia cobert els cossos per garantir-los
l'eternitat.
Recordava com s'havia maleït per
no recordar les fórmules imprecatòries que havia escoltat fer al vell Dorko, el
sacerdot, en ocasions semblants. Havia convocat a crit pelat tots els esperits
protectors del poble i estava ben segur que l'havien escoltat; després havia
calat foc a les pires iniciant la dansa fúnebre en honor dels seus, va dansar
fins que la calor barrejada amb la fortor de carn cremada i el propi
esgotament, l'havien tombat a terra en mans dels déus. Havia notat el món
girant entorn seu a velocitat vertiginosa mentre li ressonaven a les orelles
veus profundes que no era capaç d’identificar…
Un cruixit moll de branques el va
tornar a la realitat. Començava el final, les pires s'anaven desfent. El fum,
molt més clar, menys potent, indicava la feliç terminació del traspàs al mateix
temps que el nou dia començava a despuntar allà baix, entre les muntanyes de la
part de l’aigua gran.
El matí es presentava amb el cel
enterbolit. El lleu ventijol de llevant modelava de mil maneres diferents els
núvols que marxaven terra endins fins que quedaven penjats allà dalt,
encimbellant el Tossal de les Àguiles. Aiduà va buscar per totes les cases del
poblat alguns atifells de terrissa per posar-hi les cendres dels seus difunts.
Després, assegut a l’ústrina, havia començat a netejar curosament els ossos de
sos pares per introduir-los en una de les urnes amb els ulls plens de
llàgrimes; va fer el mateix amb els de les seues germanes per posar-los a
l'altra. Les va tapar amb una llosa plana segellada amb fang i les va soterrar
als peus de la torre, encarats a sol naixent. Aquell seria el lloc més agradós
als déus i el més honrós per als seus.
Va replegar les restes de les
poques coses que havia trobat per casa, les que sabia que els difunts
apreciarien. Es va disculpar per no adjuntar les joies i ornaments de sa mare o
de les seues germanes, que havien desaparegut igual que les ferramentes de son
pare. Va trobar a faltar especialment els amulets que els havia fet son pare
mateix, sense la protecció dels quals se sentia especialment vulnerable.
Després de cobrir la fossa estava
fent les oportunes pregàries a Ètoba, la terra mare, per a que acollira i
protegira la seua família, quan començà
a sentir sobre el rostre la frescor d'un lleu plugim. Li va fer bé pensar que
tant Adulàs com Ètoba, mostrant-li la seua satisfacció per haver complit
correctament el ritual funerari, li enviaven aquella pluja que compactaria la
terra sobre les tombes i permetria que
Tar-Ardaí, la Lluna, la fertilitzara amb la seua roda argentada fent créixer de
les restes dels seus una nova vida.
Plenament feliç amb aquella mena
de promesa de reencarnació, amb aquell triomf de la vida sobre la mort, va
alçar-se enlairant els braços cap al cel i, mentre l'aigua li queia sobre el
rostre, va cridar amb totes les seues forces:
-Saloula bocia Adulàs!...Saloula bocia Ètoba!...Becade arda Rabucà!...
Encara no havia acabat de cridar
les tres lloes rituals als déus quan li va caure al damunt la veu terrible
d'Adulàs amb un tro llarg, profund i
remorós, que va redolar per tota la vall. La pluja començà a caure-li al damunt
amb força mentre iniciava una rítmica dansa acompanyada amb la repetició de les
tres lloes …
-Saloula bocia Adulàs!...Saloula bocia Ètoba!...Becade arda Rabucà!...
Finalment, va caure per terra
completament exhaust i xop. Tenia set, moltíssima set. Va obrir la boca deixant
que li l’omplira l'aigua pura que tombava del cel. Va beure tant com va voler.
Primerament, amb glops grans, adelerats i sorollosos, més tard, ho va fer
lentament, amb delectança, joguisserament. No recordava haver begut des que
estava amagat.
Els moments de felicitat infantil
no bastaren per foragitar un nou neguit que li va saltar al damunt, en veure la
quantitat de llum que restava. La nit començava, per segona vegada, a fer-se
present per sobre el mantell de núvols que enterbolia el cel. Aiduà va
meravellar-se de la velocitat amb que corria el temps, més ràpida quan majors
eren els problemes que li provocava. Va notar una immensa fredor que no va
saber si atribuir a la humitat o a la por.
Caminant sota la pluja va entrar
al poblat cercant, entre la dotzena llarga d’habitatges, algun espai cobert i
recerat que li permetés suportar la tronada amb un mínim de comoditat. El va
trobar a la casa de Boistir, el pastor, on la cambra de la llar havia conservat
la biga principal que, mig socarrada, encara sostenia la major part del sostre
de la cambra alta. Allò havia creat un recer amb una mínima provisió de llenya
seca arrenglerada sota la bancada que restava intacta a l’angle del fons. El
jove va palpar les pedres que formaven el cercle de la llar, per trobar al lloc
acostumat la pedra de foc i l’esca amb la que encendre la llenya. Finalment les
va trobar; i fent-les servir amb habilitat va crear un foc viu que va bastar
per allunyar al temps la foscor, el fred i la por.
Recerat per la relativa seguretat
que li proporcionava el foc, va remoure un muntó d’enruna sota la que es veia
la punta d’un mantell mig esfilagarsat. Amb més treball del que pensava el va
treure i va comprovar que, tot i el seu estat deplorable, algun servei li faria
alhora de tapar-li el cos. Després, va carregar la foguera amb dos bones soques
de carrasca i va despullar-se per assecar bé la roba i tractar d’escalfar-se un
cos que ja no sentia com a seu.
Nu davant del foc, tremolant de
fred i de por, va comprendre de sobte la tremenda importància que tenen les
coses, fins i tot les més insignificants. Com les trobava a faltar!.. La roba
seca, la llet calenta, la casa i el seu raconet!... I les persones?...
-Oh, Rabucà! - va dir per
llibertar-se de la seua solitud - Com és possible que t'hages emportat tots els
homes del meu món?.....Com no has deixat ningú per poder recolzar el cap entre
els seus braços; algú per donar-me el consol de la paraula…?
Envaït fins al més íntim del seu
cor d'una tristor infinita es va deixar caure sobre la bancada amb el cap entre
les mans, desfet en llàgrimes. Tot ell anava fonent-se i es tornava aigua
salada, pugnat per sortir cap a fora a través de qualsevol dels porus de la
seua pell. Les llàgrimes li regalimaven entre el dits escorrent-se al llarg
dels braços fins mullar el terra. El foc, tot i que li tornava la calor al cos,
no era prou fort per escalfar-li l'ànima.
No sabria dir quant de temps va
estar plorant la seua desgràcia. Recolzat com estava, quan no va poder suportar
tanta tristor, va anar amollant-se entre sanglots trencats i sospirs arrítmics.
Després va caure en una immensa lassitud que era el camí més curt cap al somni
restaurador de forces i superador de penes.
Quan el jove va tornar a obrir els
ulls un raig de sol tebi, subtil i amorós, li acaronava les galtes amb
suavitat. La foguera, sabent-se innecessària, fumejava. Un estirament mandrós
va retornar-li la possessió del propi cos amb una clara sensació de
voluptuositat. Per primera vegada en els darrers dies es va trobar a gust i,
temorós de perdre aquella grata sensació, va entornar de nou els ulls per
rebre, ben quiet, la càlida carícia del sol.
Va ser aleshores quan va notar la
pressió peremptòria de la fam accentuada per un lleu torbament de cap. Si no li
fallaven els comptes, no havia menjat res des que va sortir de casa per anar
cap a la serra…!
- Vòtua Boco! - va dir per tal de
sentir alguna cosa, més que fos la pròpia veu - D’això ja fa dos dies i el que
va…!
Nu com anava, va sortir del seu recer; al cap
i a la fi no el veuria ningú. Va
recórrer les enrunades cases del poblat per escorcollar curosament cada racó a
la recerca de tot allò que fóra bo de menjar. Ja estava el sol ben alt quan es
va donar per vençut i va tornar cap al seu refugi amb la minsa collita que
havia reunit: mig saquet de civada i un d’ametlles, dos grapats de figues seques
i un bon tros de formatge dur i brut però, afamat com estava, no es veia amb
cor de mantenir cap mena d'escrúpols a l'hora de menjar.
Va menjar sense esma de tot el que
tenia fins que va aconseguir aplacar la fam. Un colp satisfet, per més que la
golafreria l’incitava a prosseguir, va deixar lloc a la prudència i va guardar
la resta del menjar al seu sarró. Va ser aleshores que va reparar l’estrafolari
del seu aspecte: nu, mascarat de cap a peus i ple d’enganxosos esquitxos de
fang per tot el cos. Seguint un impuls
inconscient que li naixia del fons del ventre, va esclatar a riure amb aquella
rialla convulsiva i apegalosa que no permet parar. Va córrer camí avall rient,
xisclant i fent tombarelles; va aplegar al rierol i s’hi va llançar, llarg
estès, rebolcant-se juganer per l'aigua.
Un colp refet, Aiduà, es va
dedicar curosament a restablir la normalitat al seu aspecte seguint, pas per
pas, el ritual purificador. Dret al mig del riu, va començar fregant-se tot el
cos amb aigua i terra per fer saltar la sutja. Després va arrancar uns créixens
de la vora amb els que es va rentar tot de mascares i estalzim. Es va rentar la
bromera amb aigua abundosa i, ja ben net, va tornar cap al poblat colpejant-se
el cos amb varetes de fonoll per tal d’allunyar del seu cos tots els rastres de
la mort.
Va vestir-se amb la roba seca i va
tornar a sortir cap a la porta de llevant. Allí, recolzat contra la torre mig
enrunada, rostre al sol vora la tomba dels seus, va seure deixant que el Gran
Pare Rabucà, aquell que mira pels homes, el penetrara amb la calor vital del
sol de migdia.
Per més que ho pensava, Aiduà no
podia aclarir quines eren les raons que havien portat a la total destrucció de
sa casa i del seu poble. Li resultava del tot incomprensible que un petit
poblat de pastors ilercavons, que mai no havia tingut baralles amb altres
pobles, haguera estat objecte d'un atac tan ferotge i destructiu. Sols cabia la
possibilitat que fóra una agressió
d'Urkak, el maligne, i seus esperits infernals. El senyor de les
tenebres hauria aprofitat un descuit del Gran Pare Becade per sortir amb els
seus ginys malèfics a exterminar els homes.
Què podien ser sinó aquells estranys genets?....
Mai no s’havia vist gent com
aquella, ni havia escoltat parlar ningú d'aquesta mena de cavallers. Ningú
havia viscut res semblant; ni el mateix Urc el guerrer, que entenia d'armes i
que havia corregut per l’Aigua Gran i les terres que no tenen nom, no els havia
contat res de semblant.
- Ara que pense….! - va
reflexionar Aiduà - No he trobat el cadàver d’Urc!
Estava clar: avesat com estava a
l'ofici de la guerra, el vell guerrer hauria estat l'únic que hauria plantat
cara als atacants els quals, en justa venjança l’haurien esquarterat. Urc
seria, sens dubte, una d’aquelles despulles irreconeixibles de tant desfigurats
com estaven. El jove va repassar mentalment les restes que havia descobert i,
contades a ull, li’n faltaven cinc; tots ells homes joves i forts. D’ells
serien els cossos destrossats, i algun potser estiguera encara soterrat sota
les runes.
Però aplegats a aquest punt, Aiduà
s’havia plantejat una nova pregunta: cabia la possibilitat que hi hagueren
supervivents que escaparen vius de la degolla?… I en tal cas, qui eren i on
estaven…? Després de pegar-li moltes voltes, va aplegar a la dramàtica
conclusió que havia de descartat aquesta possibilitat; tot indicava que ell, el
fill del ferrer, era l’únic supervivent. Havia donat sobrades senyals de la
seua presència per fer tornar a qui estiguera amagat, ni que fos sols per veure què passava ara que
el perill havia desaparegut.
Aquesta frase el va posar tens de
nou... El perill havia desaparegut!...Realment havia desaparegut?....
Havia actuat com si res no
l'amenaçara quan la realitat era ben diferent. Estava en un poblat maleït per
Urcak, envoltat de morts i a mercè de qualsevol enemic. El mateix fum de les
fogueres i la seua resplendor l’haurien delatat per tots els voltants. Va
concloure que: sols a la infinita bondat del Gran Pare Becade, que el mirava
amb bon ull, devia el fet de trobar-se viu encara després de tot el soroll, els
crits i els càntics que havia fet.
- Cal fugir d'ací ràpidament! - va
pensar Aiduà - Ja he temptat massa la
bondat del gran pare Becade!
Va alçar els ulls per mesurar sol
i el va veure de camí cap a ponent. No volia ni pensar en partir de cara a la
nit; després de tot no sabia cap on anar i hauria de veure que podria
emportar-se que li fos d'utilitat en un futur. Era evident que, si volia sortir
al dia següent, li restava molta feina a fer abans de morir el sol d'aquell
dia.
Mentre retriava per entre les
enrunades cases del poble allò que li podria resultar d’utilitat, el seu
pensament anava pegant-li voltes al problema més gros. On anar? Si volia seguir
entre els seus, sols li cabien dos possibilitats: Una era baixar cap a llevant
però no la triaria; els genets infernals havien pres aquell camí i, si el
seguia, tenia totes les probabilitats de trobar-se’ls de nou. Aleshores
seguiria cap a tramuntana, son pare havia fet aquell camí moltes vegades per
comerciar i sabia que, per aquell costat, tot era terra ilercavona amb molts
poblats; més lluny, allà on els rius corren d’esquena al sol, trobaria
ciutats grans i riques poblades per gent
de la seua mateixa ètnia.
El primer alè fresc de Tar-Ardaí
va fregar les galtes del jove provocant-li un calfred agradós que va recórrer
tot el seu cos. Havia tancat la nit i calia encendre el foc. Al dia següent
abandonaria el tètric indret en que s’havia convertit el seu poble. Des
d’aquell moment, Albaskar, s’havia convertit en un territori a mercè dels
esperits infernals
Va agrair al Gran Pare Becade la
gran mercè que li havien fet protegint-lo de les urpes sangoses dels dimonis
d’Urcak. Tot i les mancances que tenia, era sabedor que li havien regalat la
vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada