CAPÍTOL 1: ALBASKAR



A tu Daniel i també a tu Mireia,
per totes les històries que no us he contat.

I com no, també a tu Sàbari,
perquè m’estimes.








“… la fi de les coses esdevenidores és remesa a la fortuna,
e per ço, com és incerta déu ésser poc temuda… “
JOANOT MARTORELL.
TIRANT LO BLANCH-CXXXVIII



ALBASKAR

Era el Temps de la Gran Pluja i el sol començava el seu camí cap a ponent estilitzant les ombres de pedres i arbres. Recolzat sobre el llom d’un penyal, en mig d’aquella vall de perfils suaus, Albaskar verdejava envoltat de prats humits amb les darreres pluges.
Un rierol corria serpejant de pedra en pedra pel fons de la vall. Les aigües, sempre fresques per venir de la serra, abastien el poblat i encara donaven per regar una minúscula horteta cultivada aprofitant la protecció del turó. A l’altra ribera el terreny s’anava alçant, cada colp amb major violència, per formar la serralada que pujava  fins al Tossal de les Àguiles. Coberta d’espessos boscos, proporcionava els necessaris complements de llenya, caça i altres productes boscans, als pobladors.
 Albaskar no es podria dir que fóra un poble dret i fet. Eren no més d’una dotzena d’habitatges al voltant de la gran torre que vigilava la frontera entre ilercavons i edetans. La fortificació, creada en altres temps quan aquella era una frontera inestable, havia perdut el seu valor estratègic. Les relacions entre els pobles veïns feia temps que havien abandonat els camins de la guerra i aquella ruta, en quedar oberta als intercanvis comercials, havia potenciat el poblament de la zona.
Caminant serra amunt Aiduà, fill de Grílar el ferrer, va avivar el pas conscient que el sol caminava cada dia més de pressa cap al seu llit de muntanyes. Aquell dia, tal con solia des que havia deixat de garrinar pels bancals, son pare l’havia enviat per una càrrega de pedres de ferro. Aquell treball havia representat pel jove el senyal del seu pas a la categoria d’home entre els homes però ara, passada la primera novetat, no li feia cap gràcia allunyar-se dels fornals i les encluses. Amb la impaciència inconscient que causen els pocs anys, havia aplegat al convenciment que el seu lloc estava a la forja aprenent a conèixer els secrets que feien possible la transformació de les pedres en metall.
 Son pare li havia dit que calia començar les coses pel principi, que mal ferrer seria aquell que no fóra capaç de triar entre totes les pedres les més adequades, aquelles que guardaven dins la seua ànima el metall, les autèntiques pedres de ferro. Ell mateix li havia ensenyat a triar-les: primer pel color, groguenques les unes i les altres d’un roig foscant; després, amb els ulls tancats, li havia ensenyat a apreciar la textura al tacte, la terrositat exacta de les més bones i la taca que deixaven a les mans. Finalment, li va ensenyar a diferenciar-les per l'olor. Allò, va ser l’única cosa que el va engrescar. Mai no hauria pensat que les pedres feren olor de ferro però en feien;  votua Boco si en feien!… Era la prova irrefutable de que la pedra era bona i ell s'ho passava d'allò més bé ensumant-les amb profunditat i deixant-se penetrar per aquell lleu perfum metàl·lic.
Amb totes aquestes cabòries voltant-li pel cap, el fill del ferrer havia superat la serra i es trobava al peu de la pedrera d'on havia de carregar les pedres de ferro. Capficat com anava havia fet el camí de pressa. Ho va comprovar en mirar el sol que encara no estava a mitjan camí de l'ocàs. Un sobtat atac de responsabilitat va impel·lir-lo a concentrar-se en allò que li calia fer.
Cercant allà i ací va triar les millors pedres que tenia a l’abast i, picant amb colps destres les millors betes, va completar una càrrega ben complida. Amb promptitud va omplir la sàrria i la va posar sobre una gran pedra que ja tenia disposada per carregar-la. Després es passà la faixa que li feia d'ansa pel front i, estirant-se, va fer descansar la càrrega sobre el llom. La va equilibrar amb dos sacsejades fins a trobar-la còmodament assentada a l'esquena i la va assegurar amb dos voltes de corda. Amb la càrrega al llom va començar el camí de retorn cap a casa amb la tranquil·litat de veure encara el sol alt a l'horitzó.

Ja des de l'interior del bosc s'escoltava forta remor i una cridadissa que Aiduà no va saber com catalogar. Era un avalot de gent però no sabia si els seus crits eren de festa o d'esglai. El que estava ben clar és que allò era cosa fora de tot costum. No eren aquelles hores apropiades per aventurar-se fora poblat, arriscant-se a quedar a l'albir de tots els esperits de les ombres, quan podien restar sota la protecció dels déus locals, de l'alta torre i de les muralles. Tot se li feia poc habitual, de manera que va avivar el pas mentre escoltava cada vegada amb major força remors i bregues.
Va aplegar amb l'alè trencat als límits del bosc, més convençut com més s'apropava, que tot aquell soroll venia del poblat a l'altre costat del riu. Protegit per l'ombra profunda del bosc va guaitar en aquella direcció. Efectivament era d'allí d'on venien les bregues!
En principi no va veure  res d'estrany; la distància i el fet d'estar cara al sol el privaven d’esbrinar amb claredat els detalls. Canviant d'ubicació va mirar millor i encertà a distingir tènues columnes de fum que pujaven cap al cel creixent ràpidament fins a prendre volums poc tranquil·litzadors. Semblava que el tot poblat s'haguera calat foc.
Després d’ amagar la sàrria, va baixar, corrent tant com podia, cap al rierol. Va travessar-lo en dos bots estranyant-se de no veure ningú prenent aigua. Mig ofegat per la baixada i les volves de fum negre, que el vent de la serra recargolava cap al riu, iniciava la pujada cap al poblat quan va distingir una dona jove que sortia per la porta de la muralla. Va reconèixer Ardícade, la filla gran de Dorsi l’oveller, corrent espaordida i pegant crits esgarrifosos. La perseguia un genet al galop armat d'una destral que feia girar amb força per sobre del seu cap. Aplegat a l'altura d’Ardícade, el genet va abaixar els braços i la destral va segar-li netament el cap amb la facilitat que el coltell tallava l’aigua.
 Sense aturar-se, cavall i cavaller van seguir camí avall. Alguna cosa dins d'ell l'impulsava Aiduà a fugir però tenia les cames clavades a terra i el cos no li responia. Va tardar uns instants a reaccionar i, quan ho va fer, va tirar-se de cap dins d'uns sarguers que creixien ufanosos vora l’aigua. Allí, cot, sense moure un múscul, va tractar de fondre's amb la soca de l'arbust.
Serrant els ulls amb força i sense gosar d'alçar el cap escoltava com s'apropava el cavall baixant pel camí. S’ho va veure clar, el genet venia a per ell i no tenia fugida! Rabucà, l’esperit de la mort, l’havia convocat a traspassar la foguera! Li va semblar inútil córrer davant d'un cavall al galop; arrupint-se tant com podia i cobrint-se el cap amb les mans va esperar el colp de destral que el faria passar a l’altre costat de la foguera.
El cavall havia aplegat al rierol, l’havia sentit potejar l'aigua parat al costat del sarguer. Sols escoltava l'alè rítmic i poderós de l’animal i la respiració del genet, inquieta i agitada quan un nou so el va sorprendre!... No, no s'enganyava; oïa clarament fortes xarrupades d'aigua! … Efectivament, el cavall estava bevent... El terrible genet no venia per ell!... Semblava que no l'havia vist, que sols havia baixat al rierol per abeurar l’animal!.
Aquests pensaments li fuetejaren el cervell obsessivament, amb una força i una rapidesa mai sentida… Va notar que el cavall girava per tornar a xafar les pedres del camí i, amb un crit sec, el genet va enfilar-lo trotant cap al poble. Sols en aquell moment, quan ja sentia ben lluny cavall i cavaller, va obrir els ulls i va alçar el cap amb extremada precaució.
Es va veure ell mateix sense cap nafra ni dany aparent. Va veure la soca del sarguer, l'aigua tèrbola pel xapoteig i, per confirmar-lo al seu pensament, va ensumar l’olor càlid i familiar del rastre que el cavall havia deixat, fumejant encara, vora el camí. Ja no tenia cap dubte; el nas mai no li havia fallat!… Estava viu!
Ajaçat al seu amagatall, sense  moure un múscul, Aiduà va guaitar cap al poblat. Els seus ulls van seguir l'esgarrifosa figura del genet que pujava camí amunt al trot. Portava un gran cavall rogenc, de pota molt grossa i anques enormes i rodones, amb llarga crinera de pèl clar. El mateix genet, tenia llargs cabells d'un color semblant als del seu cavall. No li recordava la cara, però duia el cos cobert amb una pell, sobre la qual es subjectaven unes peces lluents, com de metall. Anava tocat amb un casc, també metàl·lic, decorat amb grans plomes de colors. S’armava amb gran espasa de més de quatre pams, cenyida a la cintura i un gran coltell, a més de la destral que tan hàbilment havia esgrimit. D’aquell posat feréstec i tan estrafolari va deduir el jove que no era home de cap dels clans que coneixia; sens dubte seria un esperit de la foscor que, sota les ordres d’Urcak el maligne, havia sortit a campar pel mon.
La nit s'acostava cobrint el món dels vius amb el negre mantell de la mort. Per sobre la murada s'enlairaven cap al cel enormes flamarades encimbellades per grans flocalls d'un fum negre i espès. A Albaskar, les bregues s'anaven apagant i, des del seu amagatall, el fill del ferrer, escoltava sons estranys, monocords i rítmics, que emmarcaven amb la remor produïda pel colpejar cadenciós de dotzenes de peus a terra. De sobte sonaven colps metàl·lics i els càntics pujaven de to fins aplegar a un paroxisme brutal que posava els pels de punta. Aiduà va pensar que l’infernal genet no estava sol, la cridòria que feien requeria tot un estol d’aquells malèfics esperits.
Va ser aleshores, abraonat a la soca del sarguer com únic punt que l’afermava a la vida, quan va tenir valor per preguntar-se per sa casa i per la seua gent. Què els hauria passat?… Si hagués estat al poble, al costat dels seus, potser haguera estat en condició d'ajudar.… Però, ajudar a què?… Sols haguera estat una víctima més sense cap valor per als seus botxins tal com, començava a veure-ho amb tota seguretat, ho haurien estat sos pares, les germanes o els amics!… Segurament tot el poblat hauria mort.
Davant d'aquest pensament el jove notava que se li anava afluixant el cos. Tot ell tremolava pres d'una infinita por: por de no trobar ningú a casa; por de passar la nit fora del recinte protector del poblat; por d’aquells esperits d’Urcak que, sens dubte, l’atacarien entre les ombres de nit. Aiduà s'anava deixant guanyar per un pànic ferm, apegalós i punyent, que el penetrava fins al moll dels ossos. Res no n'hi havia fora del seu espant.
No  va ser conscient de quan va caure la nit, ni de com, insensibles i alienes als drames que corrien pel món, les estrelles anaven iniciant la quotidiana volta al cel. No sabria dir si somiava o raonava.; si aquella situació era producte de la seua imaginació o una fuetada cruel dels déus. Sols d’aquella immensa amargor que el dominava per dins, era capaç de prendre consciència. D’això i d’una por fosca immaterial i apegalosa que li impedia pensar. I tremolant d’espant i de fred va adormir-se al jaç humit de la ribera.

El soroll d'un avalot de cavalls el va retornar a la crua realitat. Un sol esplendent començava ja a coronar el Tossal Gran totalment insensible davant dels terribles esdeveniments que els seus ulls contemplaven. Més semblava que el nou dia seguia entestat a crear-li nous problemes ja que l'avalot que l'havia posat alerta, baixava directe i al trot cap al rierol on ell estava. Va reaccionar instintivament rebutjant aquells pensaments que no feien altra cosa que enterbolir-li el cervell, angoixar-li el cor i omplir-li els ulls de llàgrimes. Precisament ara li calia el cervell clar, el cor ferm i ulls ben vius, per sortir-se'n amb bé d'aquella situació. Estava viu encara, i la seua primera preocupació no podria ser altra que anar alerta per no deixar d'estar-ho!
Retornat a la realitat va tibar cada múscul del seu cos; va controlar cada batec del seu cor i va aguditzar tots els sentits per tal de rebre el màxim de sensacions. Havia vist, front per front, el rostre cru de Rabucà, l'esperit de la Mort, aleshores, què el podria espantar més? Res de pitjor no li podia passar. Amb aquesta reflexió es va sentir, per primera vegada des que tot començà, amo i senyor dels seus actes. La seguretat de que en aquell joc guanyaria o perdria la vida va obrir un raig de racionalitat al seu desgavellat cervell.
El fill del ferrer estava segur que no havien reparat en la seua presència, d’altra forma, ja seria mort. Aleshores, el que calia era mantenir-se ocult, ja que els cavalls baixarien al rierol a abeurar o bé, acabada la feina, marxarien per on havien vengut. Amb decisió, va començar a cobrir-se el cos amb fullaraca i brancam sec. Li va venir al cap mullar-ho tot amb l'aigua, per si de cas feia algun moviment que no el delatara el seu soroll, al mateix temps l’aigua mataria la pròpia olor. Cobert ja i ben xop va arraulir-se contra la soca del sarguer just al temps que els primers cavalls vorejaven la riba del rierol. Res no podia fer més que deixar el seu destí en mans de Rabucà, el que governa la mort.
Cavalls i genets, anaven baixant a beure pels costats dels sarguers. No gosava mirar però, amb els sentits aguditzats per la por, podia seguir cada moviment dels estranys. Raonaven ells entre ells, en una llengua que no coneixia però semblaven contents. Quan ja s'havien refrescat muntaren de nou i travessaren l'aigua sorollosament mamprenent camí cap a llevant.
En sentir-los lluny, es va veure amb cor per guaitar entre les branques; marxaven sense  presses amb les cavalleries ben carregades d'embalums. S’emportaven tot el bestiar i els animals de càrrega del poble amb les alforges ben curulles. Allí anaven cavalleries, bous, ovelles i cabres. Poms de gallines penjaven de les seues selles, mentre marxaven cap a llevant ben carregats de botí. A distància tots els genets oferien el mateix aspecte, tots feien el mateix posat estrany, tots li semblaven igual de terribles. Allò confirmava la seua sospita primera. Aquella gent no pertanyia a cap clan de la branca dels ilercavons que havia anat a alguna “razzia” per algun compte pendent. Eren, certament, genets infernals.
L'estol d'enemics havia travessat pel coll de l’Ombria  i havien desaparegut darrera del Tossal Gran. Seguien el camí que baixava cap a l’Udiva pel gorg del Salt del Cavall. Segur d'haver superat ja el perill va incorporar-se espolsant el fullam i les branques que portava enganxades a la roba. No tenia consciència del temps passat enllaçat a la soca del sarguer però, ara, atès el fort dolor que tenia als braços li semblava una eternitat.
Va adquirir la certesa de que, amb la llum del nou dia, per un inescrutable designi de Rabucà, havia tornat a nàixer. Impulsat per un afany irrefrenable va arrancar camí amunt a tota la velocitat. Li rondava pel cap que allò que trobaria a l’altre costat de la porta de la murada no li seria en absolut agradós.

Els esperits guaitaven amb ulls infinits des de la negra cúpula del cel: Aiduà els havia convocat. Volia que tots foren testimonis del seu dolor, que tots acudiren a la crida per rebre les ànimes dels seus i de tota la gent d’Albaskar. Va mirar satisfet el cel pletòric d'estrelles, sols enterbolides per les negres columnes de fum per on pujaven les ànimes dels difunts incinerats a l’ústrina. Era amb aquells flocalls negres que els homes passaven a l'altre costat de la foguera fins allà dalt on Rabucà, l'esperit de la mort, els empomava amb els braços oberts per portar-los al descans etern.
Va sentir-se en pau amb ell mateix i una sobtada mollor anà apoderant-se de cada membre del seu cos. Estava terriblement cansat, trist i desfet, però no era moment de reposar. Quant feia que no dormia?… Quant que no havia menjat res?.... Però no importava; restaria allí, present fins que la pira de sos pares i la de les seues germanes desapareguera engolida plenament per les flames.
Mirava amb atenció com les volves de fum pujaven cap al cel. Les seues formes canviants representaven, obstinades i punyents, les imatges que se li havien quedat gravades al racó més íntim del cor. Tornava a veure com havia corregut cap a sa casa i l'havia trobada desfeta; com havia anat descobrint, un rere l'altre, els cadàvers irreverentment esquarterats de son pare, de sa mare i de les seues germanes. El seu cervell, verge encara d’aquella mena de vivències, no trobava resposta  adequada per a situacions tan sobtades. Tenia el cap ocupat per les sensacions que havia viscut i se li feia difícil coordinar idees amb trellat. Sols els records li tornaven, insistents, una i altra vegada…
Se li va fer manifest com havia recollit tot el brancam i ramatge per formar les pires funeràries. Ja s'havia amagat el sol quan tornava del bosc amb una bona càrrega de ramellets d'alzina i varetes de xiprer amb els que havia cobert els cossos per garantir-los l'eternitat.
Recordava com s'havia maleït per no recordar les fórmules imprecatòries que havia escoltat fer al vell Dorko, el sacerdot, en ocasions semblants. Havia convocat a crit pelat tots els esperits protectors del poble i estava ben segur que l'havien escoltat; després havia calat foc a les pires iniciant la dansa fúnebre en honor dels seus, va dansar fins que la calor barrejada amb la fortor de carn cremada i el propi esgotament, l'havien tombat a terra en mans dels déus. Havia notat el món girant entorn seu a velocitat vertiginosa mentre li ressonaven a les orelles veus profundes que no era capaç d’identificar…
Un cruixit moll de branques el va tornar a la realitat. Començava el final, les pires s'anaven desfent. El fum, molt més clar, menys potent, indicava la feliç terminació del traspàs al mateix temps que el nou dia començava a despuntar allà baix, entre les muntanyes de la part de l’aigua gran.
El matí es presentava amb el cel enterbolit. El lleu ventijol de llevant modelava de mil maneres diferents els núvols que marxaven terra endins fins que quedaven penjats allà dalt, encimbellant el Tossal de les Àguiles. Aiduà va buscar per totes les cases del poblat alguns atifells de terrissa per posar-hi les cendres dels seus difunts. Després, assegut a l’ústrina, havia començat a netejar curosament els ossos de sos pares per introduir-los en una de les urnes amb els ulls plens de llàgrimes; va fer el mateix amb els de les seues germanes per posar-los a l'altra. Les va tapar amb una llosa plana segellada amb fang i les va soterrar als peus de la torre, encarats a sol naixent. Aquell seria el lloc més agradós als déus i el més honrós per als seus.
Va replegar les restes de les poques coses que havia trobat per casa, les que sabia que els difunts apreciarien. Es va disculpar per no adjuntar les joies i ornaments de sa mare o de les seues germanes, que havien desaparegut igual que les ferramentes de son pare. Va trobar a faltar especialment els amulets que els havia fet son pare mateix, sense la protecció dels quals se sentia especialment vulnerable.
Després de cobrir la fossa estava fent les oportunes pregàries a Ètoba, la terra mare, per a que acollira i protegira la  seua família, quan començà a sentir sobre el rostre la frescor d'un lleu plugim. Li va fer bé pensar que tant Adulàs com Ètoba, mostrant-li la seua satisfacció per haver complit correctament el ritual funerari, li enviaven aquella pluja que compactaria la terra sobre les tombes i  permetria que Tar-Ardaí, la Lluna, la fertilitzara amb la seua roda argentada fent créixer de les restes dels seus una nova vida.
Plenament feliç amb aquella mena de promesa de reencarnació, amb aquell triomf de la vida sobre la mort, va alçar-se enlairant els braços cap al cel i, mentre l'aigua li queia sobre el rostre, va cridar amb totes les seues forces:
-Saloula bocia Adulàs!...Saloula bocia Ètoba!...Becade arda Rabucà!...
Encara no havia acabat de cridar les tres lloes rituals als déus quan li va caure al damunt la veu terrible d'Adulàs  amb un tro llarg, profund i remorós, que va redolar per tota la vall. La pluja començà a caure-li al damunt amb força mentre iniciava una rítmica dansa acompanyada amb la repetició de les tres lloes …
-Saloula bocia Adulàs!...Saloula bocia Ètoba!...Becade arda Rabucà!...
Finalment, va caure per terra completament exhaust i xop. Tenia set, moltíssima set. Va obrir la boca deixant que li l’omplira l'aigua pura que tombava del cel. Va beure tant com va voler. Primerament, amb glops grans, adelerats i sorollosos, més tard, ho va fer lentament, amb delectança, joguisserament. No recordava haver begut des que estava amagat.
Els moments de felicitat infantil no bastaren per foragitar un nou neguit que li va saltar al damunt, en veure la quantitat de llum que restava. La nit començava, per segona vegada, a fer-se present per sobre el mantell de núvols que enterbolia el cel. Aiduà va meravellar-se de la velocitat amb que corria el temps, més ràpida quan majors eren els problemes que li provocava. Va notar una immensa fredor que no va saber si atribuir a la humitat o a la por.
Caminant sota la pluja va entrar al poblat cercant, entre la dotzena llarga d’habitatges, algun espai cobert i recerat que li permetés suportar la tronada amb un mínim de comoditat. El va trobar a la casa de Boistir, el pastor, on la cambra de la llar havia conservat la biga principal que, mig socarrada, encara sostenia la major part del sostre de la cambra alta. Allò havia creat un recer amb una mínima provisió de llenya seca arrenglerada sota la bancada que restava intacta a l’angle del fons. El jove va palpar les pedres que formaven el cercle de la llar, per trobar al lloc acostumat la pedra de foc i l’esca amb la que encendre la llenya. Finalment les va trobar; i fent-les servir amb habilitat va crear un foc viu que va bastar per allunyar al temps la foscor, el fred i la por.
Recerat per la relativa seguretat que li proporcionava el foc, va remoure un muntó d’enruna sota la que es veia la punta d’un mantell mig esfilagarsat. Amb més treball del que pensava el va treure i va comprovar que, tot i el seu estat deplorable, algun servei li faria alhora de tapar-li el cos. Després, va carregar la foguera amb dos bones soques de carrasca i va despullar-se per assecar bé la roba i tractar d’escalfar-se un cos que ja no sentia com a seu.
Nu davant del foc, tremolant de fred i de por, va comprendre de sobte la tremenda importància que tenen les coses, fins i tot les més insignificants. Com les trobava a faltar!.. La roba seca, la llet calenta, la casa i el seu raconet!... I les persones?...
-Oh, Rabucà! - va dir per llibertar-se de la seua solitud - Com és possible que t'hages emportat tots els homes del meu món?.....Com no has deixat ningú per poder recolzar el cap entre els seus braços; algú per donar-me el consol de la paraula…?
Envaït fins al més íntim del seu cor d'una tristor infinita es va deixar caure sobre la bancada amb el cap entre les mans, desfet en llàgrimes. Tot ell anava fonent-se i es tornava aigua salada, pugnat per sortir cap a fora a través de qualsevol dels porus de la seua pell. Les llàgrimes li regalimaven entre el dits escorrent-se al llarg dels braços fins mullar el terra. El foc, tot i que li tornava la calor al cos, no era prou fort per escalfar-li l'ànima.
No sabria dir quant de temps va estar plorant la seua desgràcia. Recolzat com estava, quan no va poder suportar tanta tristor, va anar amollant-se entre sanglots trencats i sospirs arrítmics. Després va caure en una immensa lassitud que era el camí més curt cap al somni restaurador de forces i superador de penes.

Quan el jove va tornar a obrir els ulls un raig de sol tebi, subtil i amorós, li acaronava les galtes amb suavitat. La foguera, sabent-se innecessària, fumejava. Un estirament mandrós va retornar-li la possessió del propi cos amb una clara sensació de voluptuositat. Per primera vegada en els darrers dies es va trobar a gust i, temorós de perdre aquella grata sensació, va entornar de nou els ulls per rebre, ben quiet, la càlida carícia del sol.
Va ser aleshores quan va notar la pressió peremptòria de la fam accentuada per un lleu torbament de cap. Si no li fallaven els comptes, no havia menjat res des que va sortir de casa per anar cap a la serra…!
- Vòtua Boco! - va dir per tal de sentir alguna cosa, més que fos la pròpia veu - D’això ja fa dos dies i el que va…!
 Nu com anava, va sortir del seu recer; al cap i a la fi no el veuria ningú.  Va recórrer les enrunades cases del poblat per escorcollar curosament cada racó a la recerca de tot allò que fóra bo de menjar. Ja estava el sol ben alt quan es va donar per vençut i va tornar cap al seu refugi amb la minsa collita que havia reunit: mig saquet de civada i un d’ametlles, dos grapats de figues seques i un bon tros de formatge dur i brut però, afamat com estava, no es veia amb cor de mantenir cap mena d'escrúpols a l'hora de menjar.
Va menjar sense esma de tot el que tenia fins que va aconseguir aplacar la fam. Un colp satisfet, per més que la golafreria l’incitava a prosseguir, va deixar lloc a la prudència i va guardar la resta del menjar al seu sarró. Va ser aleshores que va reparar l’estrafolari del seu aspecte: nu, mascarat de cap a peus i ple d’enganxosos esquitxos de fang per tot el cos.  Seguint un impuls inconscient que li naixia del fons del ventre, va esclatar a riure amb aquella rialla convulsiva i apegalosa que no permet parar. Va córrer camí avall rient, xisclant i fent tombarelles; va aplegar al rierol i s’hi va llançar, llarg estès, rebolcant-se juganer per l'aigua.
Un colp refet, Aiduà, es va dedicar curosament a restablir la normalitat al seu aspecte seguint, pas per pas, el ritual purificador. Dret al mig del riu, va començar fregant-se tot el cos amb aigua i terra per fer saltar la sutja. Després va arrancar uns créixens de la vora amb els que es va rentar tot de mascares i estalzim. Es va rentar la bromera amb aigua abundosa i, ja ben net, va tornar cap al poblat colpejant-se el cos amb varetes de fonoll per tal d’allunyar del seu cos tots els rastres de la mort.
Va vestir-se amb la roba seca i va tornar a sortir cap a la porta de llevant. Allí, recolzat contra la torre mig enrunada, rostre al sol vora la tomba dels seus, va seure deixant que el Gran Pare Rabucà, aquell que mira pels homes, el penetrara amb la calor vital del sol de migdia.

Per més que ho pensava, Aiduà no podia aclarir quines eren les raons que havien portat a la total destrucció de sa casa i del seu poble. Li resultava del tot incomprensible que un petit poblat de pastors ilercavons, que mai no havia tingut baralles amb altres pobles, haguera estat objecte d'un atac tan ferotge i destructiu. Sols cabia la possibilitat que fóra una agressió  d'Urkak, el maligne, i seus esperits infernals. El senyor de les tenebres hauria aprofitat un descuit del Gran Pare Becade per sortir amb els seus ginys malèfics a exterminar els homes.  Què podien ser sinó aquells estranys genets?....
Mai no s’havia vist gent com aquella, ni havia escoltat parlar ningú d'aquesta mena de cavallers. Ningú havia viscut res semblant; ni el mateix Urc el guerrer, que entenia d'armes i que havia corregut per l’Aigua Gran i les terres que no tenen nom, no els havia contat res de semblant.
- Ara que pense….! - va reflexionar Aiduà - No he trobat el cadàver d’Urc!
Estava clar: avesat com estava a l'ofici de la guerra, el vell guerrer hauria estat l'únic que hauria plantat cara als atacants els quals, en justa venjança l’haurien esquarterat. Urc seria, sens dubte, una d’aquelles despulles irreconeixibles de tant desfigurats com estaven. El jove va repassar mentalment les restes que havia descobert i, contades a ull, li’n faltaven cinc; tots ells homes joves i forts. D’ells serien els cossos destrossats, i algun potser estiguera encara soterrat sota les runes.
Però aplegats a aquest punt, Aiduà s’havia plantejat una nova pregunta: cabia la possibilitat que hi hagueren supervivents que escaparen vius de la degolla?… I en tal cas, qui eren i on estaven…? Després de pegar-li moltes voltes, va aplegar a la dramàtica conclusió que havia de descartat aquesta possibilitat; tot indicava que ell, el fill del ferrer, era l’únic supervivent. Havia donat sobrades senyals de la seua presència per fer tornar a qui estiguera amagat,  ni que fos sols per veure què passava ara que el perill havia desaparegut.
Aquesta frase el va posar tens de nou... El perill havia desaparegut!...Realment havia desaparegut?....
Havia actuat com si res no l'amenaçara quan la realitat era ben diferent. Estava en un poblat maleït per Urcak, envoltat de morts i a mercè de qualsevol enemic. El mateix fum de les fogueres i la seua resplendor l’haurien delatat per tots els voltants. Va concloure que: sols a la infinita bondat del Gran Pare Becade, que el mirava amb bon ull, devia el fet de trobar-se viu encara després de tot el soroll, els crits i els càntics que havia fet.
- Cal fugir d'ací ràpidament! - va pensar Aiduà - Ja he temptat massa  la bondat del gran pare Becade!
Va alçar els ulls per mesurar sol i el va veure de camí cap a ponent. No volia ni pensar en partir de cara a la nit; després de tot no sabia cap on anar i hauria de veure que podria emportar-se que li fos d'utilitat en un futur. Era evident que, si volia sortir al dia següent, li restava molta feina a fer abans de morir el sol d'aquell dia.
Mentre retriava per entre les enrunades cases del poble allò que li podria resultar d’utilitat, el seu pensament anava pegant-li voltes al problema més gros. On anar? Si volia seguir entre els seus, sols li cabien dos possibilitats: Una era baixar cap a llevant però no la triaria; els genets infernals havien pres aquell camí i, si el seguia, tenia totes les probabilitats de trobar-se’ls de nou. Aleshores seguiria cap a tramuntana, son pare havia fet aquell camí moltes vegades per comerciar i sabia que, per aquell costat, tot era terra ilercavona amb molts poblats; més lluny, allà on els rius corren d’esquena al sol, trobaria ciutats  grans i riques poblades per gent de la seua mateixa ètnia.
El primer alè fresc de Tar-Ardaí va fregar les galtes del jove provocant-li un calfred agradós que va recórrer tot el seu cos. Havia tancat la nit i calia encendre el foc. Al dia següent abandonaria el tètric indret en que s’havia convertit el seu poble. Des d’aquell moment, Albaskar, s’havia convertit en un territori a mercè dels esperits infernals
Va agrair al Gran Pare Becade la gran mercè que li havien fet protegint-lo de les urpes sangoses dels dimonis d’Urcak. Tot i les mancances que tenia, era sabedor que li havien regalat la vida.


Cap comentari: